Quan algú ja no hi és, però continua sent-hi

L’absència no sempre arriba de cop. A vegades s’instal·la a poc a poc, gairebé sense avisar. D’altres irromp de manera brusca i ho canvia tot. Pot tenir moltes formes: la mort d’algú estimat, una separació, la distància física, una relació que es refreda, una presència que deixa de ser emocional encara que el cos continuï sent-hi. Sigui com sigui, l’absència deixa empremta.

Vivim en una societat que sovint ens empeny a omplir els silencis, a passar pàgina ràpid, a tirar endavant sense mirar enrere. Però hi ha absències que no se superen, sinó que s’aprenen a habitar. Persones que ja no hi són, però que continuen presents en gestos, records, paraules que repetim sense adonar-nos-en. L’absència no és només un buit: també és memòria, vincle i amor que no troba on quedar-se.

Hi ha moments de l’any en què aquesta sensació s’intensifica. Dates assenyalades, celebracions familiars, aniversaris o retrobaments que posen en evidència qui falta. El Nadal és un d’aquests moments, potser el més evident. Tot convida a compartir, a reunir-se, a mostrar felicitat. I quan algú no hi és, l’absència s’asseu a taula, encara que ningú no l’anomeni.

En aquestes dates, el contrast entre allò que s’espera sentir i allò que realment es sent pot ser aclaparador. L’alegria dels altres pot fer mal. Les tradicions canvien o perden sentit. I apareix la culpa: per estar trist quan “hauríem” d’estar agraïts, per no gaudir com abans, per no encaixar en la imatge idealitzada d’aquestes celebracions.

Però l’absència no entén de calendaris. Acompanya durant tot l’any. S’escola en el dia a dia: en una trucada que ja no es fa, en una opinió que ja no es demana, en una notícia que no es pot compartir. És present en els petits detalls, no només en els grans moments.

Parlar de l’absència no és recrear-se en el dolor, sinó reconèixer una realitat compartida. És acceptar que trobar a faltar és una resposta natural a l’amor i al vincle. Que no totes les pèrdues són visibles ni totes les absències són compreses des de fora. Algunes no tenen rituals, ni comiats clars, ni un espai social on expressar-se.

Potser per això és important donar-los lloc. Anomenar-les. Permetre’ns sentir-les sense presses ni exigències. Entendre que conviure amb l’absència no vol dir quedar-se ancorat en el passat, sinó integrar allò viscut en qui som ara.

Perquè les persones que ja no hi són, d’alguna manera, continuen formant part de la nostra història. I reconèixer la seva absència també és una manera d’honorar el que van significar.

De vegades, acceptar que alguna cosa falta no ens debilita. Ens fa més humans.